Els nous marcs diagnòstics centrats en biomarcadors per a la malaltia d’Alzheimer prometen una detecció més precoç, però arrisquen sobremedicalitzar persones que potser mai no empitjoraran. Grasso, Santos-Santos i Clark argumenten que la positivitat d’amiloide-β o tau fosforilada en adults amb cognició normal s’ha de tractar com un _risc elevat_ i no com un diagnòstic definitiu, i mostren per què la reserva cognitiva, el context sociocultural i les desigualtats estructurals han de guiar-ne la interpretació. Descriuen com els models multifactorials basats en risc—construïts amb dades racialment representatives i combinats amb neuropsicologia—poden frenar el sobrediagnòstic, l’estigma i l’ampliació de les bretxes sanitàries. Aquest comentari ofereix als clínics i investigadors un full de ruta orientat a l’equitat per integrar biomarcadors en l’atenció de precisió de l’Alzheimer.
